dijous, 1 de juliol del 2010

Capítol 15. Fent de mando

Vaig ser cabo de Correus durant el primer mes. Repartia girs als soldats andalusos, extremenys i d’altres llocs de 15, 10, 5 i, fins i tot, de 2 pessetes.

Al mes següent cada dia ens portaven en camions a fer trinxeres a Guadarranque. Durant aquest període vaig estar al mando dels 15 soldats que m’havien assignat. Sempre procurava portar-me amb ells el màxim de bé ja que em feien molta pena. Amb la gana que es passava i cada dia 8 hores a pic i pala... Ja m’explicareu!

Quan no voltava cap superior per allà els feia parar de treballar i els deia: ¡Venga chicos, parad un rato para hacer un cigarrillo y contar chistes!. Si veiem un cotxe d’algun oficial, s’havien acabat les cigarretes i els acudits. Altre cop a la feina!

Quan vam acabar, ens van enviar a la Linea de la Concepció. Davant mateix del Peñón de Gibraltar hi havia uns terrenys que en deien “Campo Neutral” ja que eren d’Espanya i tenien una extensió d’un quilòmetre quadrat. Aquí ens van manar construir 52 nius de metralladores d’un, dos i tres pisos. Les obres van durar set mesos.

Els soldats més atrevits van fer alguns calerons fent aquestes obres. El ciment, el ferro i altres coses les portàvem des d’un magatzem de la Línea carregats a les sàrries de mulos. A cada sàrria hi posàvem 3 sacs. Tan d’anada com de tornada s’havia de passar per la duana, molt vigilada pels carrabiners, on es controlava tota la gent que anava de Gibraltar a Espanya o a l’inrevés. A nosaltres, però, no ens deien res. Molts soldats compraven tota classe de gènere als guàrdies anglesos -tabac, rellotges, encenedors, mocadors de seda ...- i en feien contraban.

Un pobre soldat que no era del nostre regiment el van agafar portant tabac i rellotges. Li van prendre tot i el van enviar a l’Àfrica en un batalló de càstig durant tot un any.

Jo només una vegada vaig temptar la sort. Vaig comprar a un soldat anglès 10 capsetes de tabac ros a 6 pessetes cada una. Eren unes capsetes de llauna molt boniques on hi havia 5 cigarrets a cadascuna. Me les vaig guardar a la maleta i en el primer permís que em van donar me les vaig emportar. A l’arribar a Madrid, a l’estació d’Atocha, ens havíem d’esperar 6 hores per agafar el tren cap a Lleida. Quan van obrir les taquilles em vaig treure un cigarret de la capseta per fumar-me’l i també per fer una mica el presumit. Per allí a la vora hi voltava el botones de l’hotel Nacional, molt proper a l’estació, i em digué:
- ¿ Cabo, tiene usted más cajetillas como ésta?

Jo li vaig dir que si, que en tenia 9 a la maleta més la que acabava de començar.
- Si quiere se las compro las 10 y se las pagaré bien, a 50 pesetas cada una. –em digué.
- Mire, en cuanto haya sacado el billete iremos donde tengo la maleta y le daré las cajetillas.

I així ho vam fer. Li vaig donar les 10 capses de Clipper –així s’anomenava el tabac– i ell em donà les 500 pessetes. A mi em semblava que no me les acabaria mai més!

Tornem a la vida del cuartel...

Quan vam acabar les obres a La Línea, cap a finals del 39, tornàrem una altra vegada cap a Algesires a un nou cuartel. Era un local molt gran que havia estat el matadero municipal i que van arreglar una mica per habilitar-lo com a caserna.

Aquí vam ser-hi fins els primers dies de l’any 1940. La veritat és que hi estàvem molt bé. Ens llevàvem, passaven llista, preníem el cafè i teníem permís per anar on volguéssim fins a les 8 de vespre. I és clar, com que el que és bo dura poc, un dia al matí, després de passar llista, el sergent ens digué:
- Mañana tenerlo todo preparado porque tenemos que ir a Tarifa a fortificar. Tendremos trabajo para muchos meses.

L’endemà ens van carregar en camions de l’exèrcit... i cap a Tarifa falta gent!

El primer dia ens van donar festa per arreglar les nostres coses i l’endemà, després del cafè, ens van dur en camions a 12 Qm de Tarifa, direcció Cadis.

Pel camí ens va passar un fet esgarrifós; en el meu camió hi anava un noi de Villanueva de la Serena, província de Badajoz, amb el qual ens havíem fet molt amics. Tenia el braç recolzat a la barana i en un pont bastant estret el nostre camió es va creuar amb un altre amb tan mala sort que se li va emportar el braç. Quan l’anava a veure a l’hospital de Tarifa sempre el veies trist i no parava de plorar. Per ell la mili s’havia acabat.

Vam parar a San José del Valle en unes cases que hi havia a peu de carretera, molt a prop del mar. Allí vam començar altra volta a fer nius de metralladores. La nostra companyia, però, es va desplaçar mig quilòmetre més enllà de la resta del regiment i començàrem a construir una pista d’uns 4 o 5 quilòmetres bastant ampla perquè hi poguessin passar dos camions. Anava des del peu de la carretera fins el cim d’una muntanya molt alta que en deien PUNTA PALOMA.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada