Capítol 14. Algesires

Tots els que érem a Andalusia ens van portar a Sevilla, al camp de futbol del Real Betis. Des d’allí t’enviaven a diferents llocs d’Espanya, ja fos als cossos d’Infanteria, als d’Artilleria, als de l’Armada o als d'Enginyers. Ens van donar roba nova i un bon calçat. Per a mi ara començaria una nova vida.

Junt amb un altre noi de Penelles, el Modesto de cal Bernades, vaig fer cap al “Régimen de Ingenieros nº 4 de Guarnición” d’Algesires, província de Cadis. Hi havia 4 companyies i al Modesto i a mi ens van destinar a la 2ª. Ens van allotjar en un local grandiós que, segons ens van dir, havia estat un convent de frares i que estava situat a la calle del Convento.

A aquest regiment hi vam anar a parar molts catalans, jo diria que erem ben bé el 40%, i n’hi havia de totes les províncies: de Lleida, Tarragona, Barcelona i Girona. Allí ens vam anar coneixent i, tot i que allí el català estava prohibit, era la llengua que utilitzàvem per comunicar-nos. Els nois castellans comentaven: ¡Cualquiera los entiende a ustedes!

A Algesires estàvem força bé tot i que el menjar era molt justet. Matí i tarda fèiem instrucció i, a l’acabar, ens donaven dues hores lliures. Ens ajuntàvem una colleta -tots catalans- i anàvem a visitar el poble que, per cert, llavors era molt bonic. Com que entre nosaltres continuàvem emprant el català més d’una vegada, sentíem que la gent del carrer també deia: ¡Cualquiera los entiende a esos catalanes!

Quan ja portàvem un mes, algunes tardes un alferes gallec ens feia unes xerrades teòriques que jo trobava força avorrides. Un dia, a l’acabar la xerrada ens va dir:
- Id a vuestras maletas, cogeis papel y pluma para escribir y traeros la maleta para escribir mejor el dictado que os voy a hacer. Si alguno no tiene papel o pluma, yo se lo daré.

Ens va fer un dictat no massa llarg d’un llibre que tenia sobre la taula i, a l’acabar, ens digué:
- Ahora que cada uno ponga su nombre y apellidos debajo del dictado –eso si, muy claro- y poneros en fila para que yo lo vea, a ver que tal lo habéis hecho.

Molts companys i jo mateix no enteníem perquè ens havia fet fer això però l’endemà es va aclarir.

L’alferes ens va cridar a 5 soldats, tots catalans, i ens va dir que al cap d’una hora ens presentéssim a la seva oficina. La veritat és que els cinc estàvem ben esfereïts pensant que és el que podia haver passat. Allò era ben estrany...

Però no, la notícia que ens va donar va ser boníssima. A l’entrar al seu despatx ens va donar els galons de cabo a tots cinc i ens digué:
- A partir de mañana tendréis que llevar los galones puestos a las mangas de la chaqueta, al gorro i al bolsillo de la camisa. Si vosotros no sabéis coserlos, cualquier mujer de Algeciras lo hará y no os cobrará nada, seguro.

I així va ser com ens va nomenar CABOS!

Tots anàrem amb famílies diferents que, per cert, ens van atendre molt bé. Ens van cosir els galons i, efectivament, no ens van voler cobrar ni un sol cèntim.

Abans he dit que la noticia de fer-me cabo va ser molt bona per a mi, molt més del que em podia imaginar, i ara us explicaré el perquè...

A cada cabo ens van donar 15 soldats al nostre mando perquè els vigiléssim en les seves feines. Per nosaltres, els cabos, se’ns havien acabat les instruccions, les xerrades i el pic i pala. En canvi, pels soldats rasos, sobretot pels procedents de famílies humils, les condicions eren duríssimes: cobràvem 60 pessetes cada mes mentre que ells només 15, ells estaven 8 hores cada dia a pic i pala i nosaltres amb l’esquena ben dreta... i així un bon reguitzell d'injustícies.

La meva estada a Algesires va durar uns 4 anys aproximadament, fins el juliol de l’any 1942 que ens van llicenciar al poble de Zahara de los Atunes. Al següent capítol us narraré aquest episodi tan important de la meva vida.