diumenge, 25 de juliol de 2010

Capítol 17. S’acaba la història

Les obres a Punta Paloma s’anaven acabant i s’hi van instal.lar els canons que havien arribat al port d’Algesires.

Al cap de poc temps va venir el general Franco a inaugurar-ho. Cada canó va fer sis dispars. Ens vam haver de tapar les orelles perquè aquell soroll era impressionant. Fins i tot es van trencar els vidres d’algunes casetes de famílies que vivien prop de la zona. Aquella pobra gent prou que es van queixar però no els van donar ni un cèntim per arreglar els desperfectes.

La meva companyia la van enviar a uns 12 Qm de Punta Paloma, a Zahara de los Atunes, un poblet situat al costat de l’oceà Atlàntic.

Aquí també havíem de construir més nius de metralladores. La cosa, però, va canviar bastant. Els treballs ja no eren tan intensos i pesats i el menjar també era una mica millor. Els cabos, a més, dormíem separats dels soldats en una mena de barraca que s’hi estava força bé.

Vam fer amistat amb unes noies del poble i cada nit fèiem ball amb gramola. Ens divertíem d’allò més. Fins que algú ho va xivar al capità que ens va cridar al seu despatx:
- Si me entero que a la hora de silencio no estáis en la chabola, vais a estar a pico y pala todo el tiempo que os quede de mili.

Així va ser com es va acabar el ball!

I també al mes de juny va ser on va acabar el més important per a mi: EL SERVEI MILITAR. Va ser a Zahara de los Atunes on em van llicenciar després d’un any de guerra i quatre de mili.

Quan anàvem cap a casa en tren, era tanta l’alegria que teníem que a tots ens semblava que allò no podia ser.

Però com passa al llarg d’aquesta història, les alegries no acostumen a durar massa. A finals de novembre del mateix any ens van tornar a mobilitzar les quintes del 39, 40, 41 i 42. Sembla que amb els 5 anys que ja portàvem a l’esquena no n’havien tingut prou i en van afegir un parell de més.

Total, que havia marxat de casa al març de 1938 i vaig tornar al juliol de 1944 havent convertit tot el que té de bo la joventut en un calvari.

Quan ens van tornar a cridar per segona vegada, tots els catalans que havíem estat al cos d’enginyers de qualsevol punt d’Espanya ens havíem d’incorporar al Regiment de Guarnició de Barcelona, situat al quarter de Lepanto, al final de la Gran Via.

Vaig estar de sort. Gràcies a una germana del meu pare que vivia a Barcelona i coneixia alguns militars d’aquest quarter perquè els hi servia material de les seves triperies, em van donar de seguida un passi que em permetia menjar i dormir a casa seva.

A Barcelona hi vaig estar molt bé perquè durant tot el període que va durar la mili només anava al quarter dues horetes al matí cada dia. Poques coses puc explicar, doncs, de la meva vida militar.

Les meves ties tenien dues parades de menuts al mercat de la Barceloneta. A la matinada anava amb el camionet de l’oncle Ramon a descarregar el gènere al mercat. Llavors me n’anava a 5 o 6 a repartir paquets de menuts per fer-ne el típics “callos”.

Feta la feina, a l’arribar a casa em posava el vestit de militar i me n’anava cap al quarter a passar dues o tres horetes.

Al migdia l’oncle Ramon portava la vianda de l’escorxador per fer-la neta a la triperia que teníem als baixos de casa. Llavors em tocava pelar caps i potes i ajudar-los a deixar-ho tot preparat per l’endemà.

Dinàvem tard i, a l’acabar, em canviava la roba i ben mudat cada dia me n’anava a ballar amb uns companys de mili.

Aquesta fou la meva vida a la ciutat, des del novembre de 1942 fins al juliol de 1944.

A l’acabar la mili em volia quedar a Barcelona. Tenia diferents opcions: treballar amb els meus cosins a l’escorxador municipal, conduint un taxi o portant un bar pel meu compte. Les meves ties, però, s’hi van oposar totalment. Em van convèncer de què, després de prop de 7 anys fora de casa, la meva obligació era tornar al poble a ajudar els pares en les feines de la pagesia. Aquí començava per a mi la meva joventut i una nova vida.

Vaig marxar de casa amb 17 anys i 4 mesos i vaig tornar amb 23 anys i 8 mesos. Gairebé set anys fora de casa, a la flor de la meva joventut!

I acabo. Orgullós i content que als meus 85 anys hagi pogut explicar a les meves filles, gendres i néts les peripècies bones i no tan bones d’una part important de la meva vida.