Capítol 9. La vida prop de casa

Als Arcs estàvem encantats de la vida. Rebaixats del servei, pels matins ens anàvem a voltar pel poble jo coix i ell sord com una tàpia.

La gent del poble ens parava per parlar una estoneta:
- Pobre noi, com el poden tenir de soldat sord com està!

I jo els hi deixava anar:
- Collons senyora, que jo també estic coix! I clar que som soldats... estem a la guerra!

Cada tarda després de dinar anàvem a peu fins a Bellvís on uns familiars seus ens deixaven unes bicicletes per arribar fins als Alamús a casa dels seus pares. Abans de que es fes de nit, tornàvem a Bellvís a deixar la bici i de nou a peu cap als Arcs.

A vegades agafava una altra direcció. Deixava la mangala amagada en un esbarzer que hi havia a la sortida de Bellvís i corria tot el que podia pel costat de la via de tren de la Sucrera –aquest tren feia el trajecte Balaguer, Termens, Bellvís, Poal, Palau i Mollerussa-. Jo saltava a l’estació del Poal (de la via, no del tren, eh?).

A uns 300 o 400 metres de l’estació hi havia una masia que hi vivia la tia Malena, germana del pare. Hi vivia amb el marit, les filles – la Serafina i la Tresina - i els sogres - el Juan i la Isabel -. Una vegada hi arribava, agafava la bicicleta i a Penelles a tota pastilla.

A Penelles no hi passava gaire estona. Només el temps suficient per veure els pares i la germana i canviar de roba. Carregava una mica de menjar i altre cop a la companyia: en bici fins al Poal, quatre paraules amb la familia, corria per la via fins a Bellvís, recuperava la mangala de l’esbarzer i arribava als Arcs ben coix, esbufegant i satisfet.

Si el meu company de batalles encara no havia arribat, m’esperava. Si ell arribava primer, també ho feia.

Un bon dia, ja arribant als Arcs amb la seva companyia, vaig decidir contar-li la veritat de la meva situació:
- Laureà... jo.... jo la cama la tinc bé. Em... em faig el coix per.. .per si puc evitar les bales, collons!

Aleshores ell em contestà,
- Fas molt bé. Estigues ben tranquil que de la meva boca no en sortirà cap paraula.

I així passaren els dies als Arcs ....

A finals de novembre el sanitari ens va dir:
- D’aquí a dues hores us vull a tots dos al botiquin.

Ens vam quedar parats pensant que no passés cap cosa estranya. Passades les dues hores, i amb més por que goig, ens n’anem cap al botiquin.

El sanitari ens estava esperant...
- A veure nois ... Josep, aquests papers són per tu... i aquests altres per tu, Laureà. Ara heu d’anar fins a Barbens i presentar-los al Coronel de la Brigada per a què els firmi i us declari INÚTILS.