Capítol 16. Punta Paloma

Quan vam acabar la carretera, a dalt a Punta Paloma ens van fer construir 4 pous de 15 metres de diàmetre per 15 de profunditat per instal.lar-hi 4 canons que, pel que es deia per allí, allargaven fins a 60 Qm. Cada projectil pesava 850Kg.

Fent totes aquestes obres hi estàrem des dels principis de l’any 1940 fins el gener de 1942.

Entre el nostre regiment, un batalló de càstig i gent civil hi treballaven 1000 persones en 3 torns de 8 hores cadascun. Jo feia el torn de nit juntament amb un altre cabo de Miralcamp. Una nit li tocava a ell i la següent a mi. Començàvem a les 10 i treballàvem fins a les 6 de l’endemà. Teníem assignats 30 soldats.

Un dia, el sergent ens va cridar al seu barracó als dos cabos i ens digué:
- Mirar, si quereis os daré la faena a destajo. Por cada soldado que tengais en el pozo teneis que sacar una vagoneta de tierra. Cuanto antes acabeis antes podreis ir a dormir.

Quan em tocava a mi cada dia passava pel barracó del sergent i li cantava... posem el cas:
- A la orden mi sargento, esta noche estan disponibles 23 soldados. Los otros han ido al médico y les han dado la baja.
- Bien cabo, que saquen 23 vagonetas y a dormir -ell contestava-.

Quan ja havien tret dos o tres vagonetes de terra, posava un soldat a l’entrada del pou perquè vigilés i un altre on descarregaven. La resta de soldats descansaven tot explicant acudits i històries de tota mena. Això si, de tant en tant donava cops a la vagoneta fent veure que la descarregaven.

El sergent solia venir als voltants de les 12h. Quan el soldat que vigilava el veia, ràpidament ens avisava: ¡Que viene el sargento!

Llavors fèiem pujar la vagoneta i la descarregàvem, fent veure que allí tothom treballava. Al veure’l, el saludava militarment: A la orden mi sargento, Sin novedad en el trabajo. Hemos sacado ya 20 vagonetas de tierra.

Aquell sargent per allí no si quedava molta estona i algunes nits ni li veiem el pèl. Quan marxava em deia:
- Cabo, cuando hayais sacado las que tocan, ya podeis iros a descansar.

L’endemà tenia tot el dia lliure per anar on volgués.

Sempre feia cap a Algesires perquè vaig fer una gran amistat amb una família que em va tractar molt bé. Em rentaven i em planxaven la roba, em convidaven a dinar o a sopar... El matrimoni per a mi van ser com uns segons pares. Tenien dos fills: la Mercedes i el Fernando. Amb la Mercedes fins i tot vam festejar tot i que després ho vam deixar estar. L’amistat, però, va continuar.

A Punta Paloma els treballs eren cada dia més intensos i es passava gana. La majoria dels pobres soldats ho passaven molt però que molt malament.

Quan ja feia dies que havia començat la 2a guerra mundial, un dia pel matí ens van fer formar a tot el regiment i un capità ens digué:
- De este regimiento tienen que salir 100 soldados para ir a la División Azul a luchar a favor de Alemania. Allí comereis muy bien y os daran 10 pesetas cada dia. Todos los que salgais voluntarios a partir de hoy el pico y la pala se han acabado. Si no conseguimos de forma voluntaria los 100 soldados se hará un sorteo entre todos, incluidos los cabos.

Quan ho vaig sentir, pensava que em desmaiava.

No fou necessari el sorteig. En van sortir gairebé el doble dels que demanaven!

Aquests voluntaris es van estar 3 dies a Punta Paloma la mar de contents. No treballaven i cobraven 10 pessetes cada dia. Al quart dia, però, se’ls van emportar en camions i ja mai més en vaig saber res.

A Punta Paloma vam acabar les dues excavacions que faltaven. Havent tret la terra calia posar el formigó. Li vaig preguntar al sergent si podíem continuar treballant a “destajo” a la qual cosa respongué:
- Podeis hacerlo. Cada turno tiene que gastar 100 sacos de cemento y al acabar podeis iros a dormir.

En aquella època el ciment es feia en formigoneres petites. Per cada pou hi havia 10 formigoneres. Nosaltres i tots els altres que treballàvem a “destajo” fèiem això: posàvem 2 galledes d’aigua, 4 o 5 coves petits de pedra i la resta de ciment fins aconseguir la pasta. Com que a cada formigonera hi posàvem 7 o 8 sacs de ciment, en un parell d’hores ja havíem acabat la feina.

Clar que això va durar poc temps. Es van adonar que gastàvem molt ciment. Llavors ens van obligar a fer les 8 hores seguides i va ser quan vam començar a fer la pasta amb el ciment i l’arena reglamentària.

Com ja he dit anteriorment, a Punta Paloma es va passar moltíssima gana. La cosa va canviar quan va arribar al nostre regiment un coronel que tenia les oficines a la plaça Alta d'Algesires. En pocs dies es va presentar amb els seus ajudants a Punta Paloma per veure com anaven les obres. Va arribar just en el moment que es repartia el ranxo a la tropa. Quan va veure aquella porqueria va dir a un capità ajudant seu unes paraules que em van quedar gravades per tota la vida:
- Capitán, ordene que paren de repartir el rancho y que dos soldados tiren estas perolas. Llama al teniente y sargento de cocina y diles que se presenten inmediatamente aquí.

Al cap de cinc minuts ja estaven al seu davant...

- Teniente, le doy tres cuartos de hora para que dé comida a la tropa. COMIDA, se lo repito, y no esta porquería que les están dando. Si en el plazo que le he dado no lo consigue les fusilo aquí mismo a usted y al sargento.

Abans de l’hora indicada van portar unes bones paelles. Menjàrem tan bé que vam quedar tips com a lladres.

Per desgràcia nostra, al cap de 5 mesos aquell capità va ser destinat a Ceuta i, de mica en mica, la cuina va tornar a ser com abans.