Durant aquest període hi va haver dies i mesos dolentíssims, sobretot al camp de concentració L’Aurora de Màlaga. Vam passar molta gana i sempre anàvem plens de polls. Encara ara, seixanta-set anys després, em repugna de parlar-ne.
El 8 de gener sortírem del lloc on estàvem amagats. Cada dia ens havíem de presentar a les 10 del matí davant del comandant franquista que estava instal.lat a casa del rector del poble.
El matí del 12 de gener va passar un camió que ja portava una trentena de presoners. Ens va carregar i va portar-nos al Castell del Remei on n’hi havia una bona colla. El segon dia a la tarda, quan ja érem uns 300, ens van portar en un pati tancat d’una serradora que estava a la sortida de Tàrrega, a la carretera d’Agramunt. Hi havia molta gent, entre presoners del Front i els que sortien amagats com jo.
A l’endemà ens van carregar en vagons de càrrega. A cada vagó hi anàvem unes seixanta persones de qualsevol manera... Amb la punta del ganivet que portaven alguns soldats vam aconseguir fer un forat a la fusta del terra per poder fer les nostres necessitats!
El tren es va parar a una estació abans de Saragossa. Hi vam estar una nit. Al dia següent vam marxar cap a Mèrida, on hi passarem també una nit. L’endemà ens van donar tres llaunes de sardines i una mica de pa i el tren va arrencar direcció Màlaga.
De Tàrrega a Màlaga hi vam passar vuit dies. Sort que quan ets jove ho resisteixes tot però creieu-me si us dic que ho vam passar molt malament. A més, els soldats que ens custodiaven ens tractaven pitjor que a les bèsties.
En arribar a Màlaga ens van fer posar en files de tres i, custodiats pels soldats franquistes, ens van portar cap al camp de concentració. En el trajecte des de l’estació al camp fèiem tota la llàstima del món. Jo, com que venia de casa, encara anava una mica arregladet però els pobres soldats presoners al front feien tota la misèria: la roba esbellegada, bruts, plens de polls... Si algun soldat presoner intentava parlar amb alguna de les moltes persones que ens miraven, els soldats franquistes els hi fotien una bona garrotada. Jo vaig sentir algunes frases de la gent que deien:
- No hay derecho que trateis a estas personas de la forma que lo estais haciendo. La cara os tendría que caer de vergüenza!
El camp de concentració era un tancat molt gran on hi havia hagut una fàbrica de teixits. Quan hi vam arribar hi havia unes 500 o 600 persones.
Vaig entrar al camp de concentració els últims dies de gener del 39 i m’hi vaig estar fins els últims dies d’abril del mateix any, uns tres mesos.
La nostra vida allí va ser molt dura perquè, com ja he dit, ens tractaven pitjor que a les bèsties. Ens passàvem el temps donant voltes, coneixent els nous soldats presoners que anaven arribant, jugant a cartes, escrivint cartes a la família o a la novia, qui en tenia, fent neteja...
El menjar era molt dolent i vam passar molta gana, moltíssima. Encara recordo aquelles faves que ens donaven, amb tavella inclosa, i que feien bullir en unes calderes molt grans. Per esmorzar ens tocava un vaset d’aigua tenyida de negre amb un petit panet. Per dinar faves cuites, un platet amb suc de tomata i un tall de carn molt petit que mai vam saber de quina mena d’animal era. I per sopar... tres quarts del mateix.
Ah! i per fer les nostres necessitats ens van fer obrir a pic i pala una mena de fossat. Aquest era el nostre WC.
Cada dia venia des de Màlaga el carro de les escombraries a recollir les deixalles. Hi havia presoners afamats que, tot i les garrotades que rebien, agafaven les peles de taronja, de plàtans i restes de fruita podrida.
Als deu o dotze dies d’estar allí van començar a arribar informes dels soldats que van participar al costat de les tropes republicanes i que ja estaven ocupats per les tropes franquistes. Els redactaven l’ajuntament o el mossèn del poble. En el cas de les capitals, el mateix alcalde o el mossèn de barriada era qui els enviava.
Si l’informe era positiu sorties del camp de concentració en llibertat i si la teva quinta estava en actiu passaves a formar part de l’exèrcit de Franco. Si, pel contrari, era negatiu et podien enviar a un batalló de càstig o carregar-te a un jeep de la Guàrdia Civil que nosaltres li dèiem “La Perrera”. Cada dia s’emportava 6 o 7 presoners per ser afusellats.
Dels cinc que érem de Penelles tots vam tenir un informe positiu menys un. L’informe que se li va fer deia textualment:
FAMILIA SIMPATIZANTE DE IZQUIERDAS
Va ser enviat a un batalló de càstig a l’Àfrica. A pic i pala.
Podria escriure pàgines i més pàgines de tot el que allí passava però en tinc tan mal record que millor passar pàgina...
A tots els soldats presoners que ens van donar el paper que hi deia ADHERIDO vam poder sortir del camp de concentració en llibertat. De les nou del matí a les nou del vespre rodàvem per Màlaga... Això si que era una altra cosa! Els meus pares m’enviaven 25 pessetes cada mes -sortien de la venda dels caragols que trobava la mare i algun que altre conill que criava- i entre això i la mica que ens donaven ja et podies comprar algo de menjar. En aquella època a Màlaga tot era molt barat. A tall d’exemple recordo que un quilo de plàtans valia 3 pessetes.
Acabada la guerra el 30 d’Abril del 39, tots els soldats que havíem sortit del camp de concentració en llibertat i les nostres quintes estàvem al servei de l’exèrcit del general Franco.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada