dilluns, 7 de juny de 2010

Capítol 12. S’acaba la guerra

El 22 de desembre del 38 vam estar dos dies a Coll de Nargó fent instruccions de tir i bombes de mà. Al segon dia, ja cap al vespre, ens van tornar a carregar als camions per anar a Gualter, un petit poble a prop de Ponts.

Quan hi vam arribar, ens escampàrem per aquells boscos i vam començar a construir unes cabanes amb branques d’arbres tallades a cop de matxete del fusell. Encara no havíem acabat quan ens van fer tornar a formar a la carretera que va de Gualter a Folquer. Entre les 11 i les 12 de la nit ens van carregar de munició i de bombes i caminàrem fins a Marcobau, un petit poble situat dalt d’un petit turó, passant per Ponts i Artesa de Segre. A l’arribar acampàrem per les rodalies, prop de la carretera que va d’Artesa de Segre a Balaguer.

Llavors, vaig pensar:
- Josep, per a tu la guerra ja s’ha acabat! Prefereixo morir amagat a que em matin a la batalla.

Així que vaig deixar el macuto, el fusell, la manta i la munició que portava i vaig marxar cap a Penelles “campo a través” perquè a tots els pobles hi havia controls.

Quan em vaig acomiadar dels companys més pròxims tots em digueren el mateix: No marxis que t’afusellaran!

Jo els vaig dir que no desertaria, que només m’arribaria a Penelles a veure la meva família i tornaria tot seguit. Evidentment els meus plans eren uns altres però no volia que es preocupessin per mi.

En arribar a casa els meus pares es van quedar molt parats. Els vaig dir que havia desertat i que no volia tornar al Front per res del món.

Vam anar a cal Pauetó amb el pare, una casa de molt renom a Penelles i amb la qual sempre hem mantingut unes relacions excel.lents. En aquell moment hi havia tres dones: la senyora Cristina, la Rita (la seva filla i que és una mica més jove que jo) i la Pilar, la minyona.

Reunits al menjador, vaig demanar a la senyora Cristina si em podien amagar a casa seva ... resposta va ser aquesta:
- On et posaré fill meu? - va respondre -
- Menys al front a qualsevol lloc. Encara que sigui sota les seves faldilles senyora Cristina!

La Pilar, que també estava present en aquesta conversa, li va dir a la senyora Cristina:
- Sap on el podriem amagar?
- On, Pilar? Va dir ella.
- A casa de la meva mare. Allí ningú sospitarà de que hi estigui amagat algú.

La mare de la Pilar vivia sola en una casa a les afores del poble, al carrer de Baix. Allí mateix pactàrem que hi aniria a les 12 de la nit.

Quan tot va estar ben concretat, tornàrem cap a casa. Pel camí a totes les persones que em trobava i saludava els explicava que aquella mateixa tarda retornava al Front. I tots em deien el mateix: Que tinguis molta sort, xiquet!

És clar, tenia 17 anys i 5 mesos i em veien una criatura...

Quan arribàrem a casa amb el pare m’hi vaig estar poca estona doncs quedava una hora escassa perquè es fes de nit i volia que més gent em veiessin marxar. Vaig sortir del poble agafant el camí de la serra que va a Butsènit i en arribar al bosc del Boldú -que està a un parell de quilòmetres- em vaig amagar entre les alzines. Al cap de molt poca estona ja es va fer fosc i s’hi va posar la boira. Fins les 9 de la nit hi vaig estar amagat. Sort que em coneixia el camí! Creieu-me que allò era esgarrifós... només se sentia alguna que altra canonada des del Front enmig d’una foscor estremedora.

L’ofensiva a Catalunya ja havia començat: era el 24 de Desembre d’aquell maleït any 1938.

Els meus pares havien deixat la porta oberta i, només arribar, me'n vaig anar cap a l’estable dels animals per retornar-me una mica doncs estava mort de fred. La mare ja tenia preparat un cossi amb aigua calenta per a què em pogués rentar ja que, en aquella època, les dutxes encara no havien arribat a les cases.

Em vaig treure la roba (estava plena de polls!) i la vaig donar al pare perquè la colgués al femer de casa. Em vaig rentar ben net amb el sabó que feia la mare, em vaig posar la roba neta que m’havia preparat i a les dotze de la nit, tapats amb una manta, el pare i jo vam marxar a casa de la Rosa, la mare de la Pilar, que ja m’estava esperant.

Feia por transitar pels carrers a aquelles hores ja que estava totalment prohibit encendre cap llum.

Quan vam pujar dalt del pis, me’n vaig anar a dormir. El primer i únic pensament que vaig tenir abans de dormir-me era: Josep... per a tu la guerra ja ha acabat... al front no hi tornaràs mai més -doncs sabia que si em trobaven m’haurien afusellat-.

La jugada va sortir bé.

A casa de la Rosa hi vaig entrar el 24 de Desembre de 1938 i en vaig sortir el dia 8 de gener de 1939, el mateix dia que les forces franquistes ocupaven Penelles i tots els pobles de les rodalies mentre marxaven cap a Barcelona. L’exèrcit de la República es retirava en desbandada a la frontera francesa. Aquell dia, els amagats al poble érem sis o set.

La guerra per mi s’havia acabat però ara començaria un altre calvari que gairebé va durar set anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada