dilluns, 31 de maig de 2010

Capítol 11. Sense mangala

La mangala la vaig deixar allà mateix.

El doctor Torres em va donar l’alta 3 dies després i amb l’informe que em va escriure me’n vaig anar al tribunal aquell mateix matí. Vaig sortir de l’hospital caminant, per fi, sense fer el coix.

Al Tribunal hi havia 3 soldats més esperant torn. Quan em va tocar entrar, vaig recuperar la meva coixera. Em vaig dirigir amb el meu informe al capità metge que ja m’havia rebut uns dies abans:
- Como le ha ido estos dias en el hospital?
- Muy bien, mi capitán -vaig contestar-.
- Pues me ha parecido que al entrar aún cojeaba algo. A ver... ande un poco por aquí para que lo vea mejor.

Vaig donar un tomet per allí mateix tot fent encara una mica el coix.
- Basta, no ande más, ya veo que aun cojea un poco. Lo voy a mandar a Montserrat 15 días mas para que le hagan corrientes y ya verá que va a quedar muy bien.

Quan vaig sentir-ho se’m va posar la pell de gallina.... i vaig dir-li al capità:
- Capitán, deme usted útil para todo servicio!

A la qual cosa ell contestà:
- ¡Coño, así me gusta: soldados valientes!

I jo... interiorment... pensava de com n’anava d’equivocat.

Em va fer un paper que havia d’entregar al metge de la brigada per la qual abans de dos dies havia d’estar incorporat.

Quan vaig sortir del tribunal, la meva sorpresa va ser quan vaig veure que a la saleta d’espera hi havia el meu company, en Laureà. Es va aixecar de la cadira i el primer que em va preguntar va ser:
- Com t’ha anat, Josep?
- Malament Laureà, m’han donat ÚTIL PER TOT EL SERVEI -vaig contestar-
- Ja m’ho pensava, ja – em va respondre tot serio. És clar que ja m’ho pensava...- i és que ell prou que ho sabia que jo no anava coix.

Vaig estar prop d’una hora a la saleta esperant que el Laureà entrés al Tribunal doncs encara hi havia dos soldats més al seu davant. Quan entrava li vaig desitjar a cau d’orella molta sort. Només sortir, ja feia cara de pena. Vaig suposar que l’havien donat per inútil... però no. També l’havien declarat útil per tot el servei.

Aquella mateixa tarda vàrem agafar el tren fins a Bell-lloc. A l’arribar, en Laureà em va dir:
- Josep, jo me’n vaig aquesta nit a casa dels pares i demà ja aniré als Arcs i em presentaré a la Brigada.

Vaig marxar tot sol cap als Arcs i, al passar per Bellvís, un control em va cridar a l’alto i em va fer identificar. Els vaig haver d’explicar que venia del Tribunal mèdic de Manresa i que anava a incorporar-me a la 153 brigada als Arcs. Un cop van comprovar els documents, van deixar que continués la marxa tot dient-me:
- Et podies haver estalviat dos quilòmetres de caminar doncs tot just fa mitja hora que ha passat un camió que anava cap on vas tu.

El cas és que la cosa es ficava molt lletja doncs es veien molts moviments de tropes per tot arreu. Ja es començava a rumorejar que les del general Franco estaven preparant una ofensiva a gran escala.

Aquella nit em van donar una manta a la companyia i vaig dormir a la sala on hi havia el cafè del poble.

L’endemà, quan van tocar diana, el primer que vaig fer va ser anar a saludar al sanitari casat al meu poble i que ens havia fet les propostes per inútils al meu amic d’Els Alamús i jo.

A la tarda ens van carregar en camions i ens van portar a Coll de Nargó.

Al meu amic Laureà no el vaig tornar a veure fins quatre anys més tard a finals de desembre d’aquell maleït any 1938 (més endavant ja explicaré el perquè i com ens vam trobar).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada