Capítol 7. Evitant anar al front

Vaig anar a l’oficina a què em donessin el document per reincorporar-me al batalló. Vaig quedar-me de pedra quan el vaig llegir... resulta que a tots els malalts que els donaven l’alta per incorporar-se a les seves unitats, els donaven quinze dies de permís per passar-los a casa seva abans de tornar cap el front! El document que em van donar a mi deia textualment:

5 DIAS REBAJADO DE SERVICIO A SU DESTINO.

Li vaig comentar a l’oficinista que em va donar el document perquè a mi no m’havien donat els quinze dies de permís. I la contesta fou aquesta:
- A usted lo teníamos que haber ¡FUSILADO! Y ahora márchese rápido a su destino.

Vaig anar a arreglar la maleta i, abans d’anar a buscar el tren, em vaig anar a acomiadar del Cisquet que amb llàgrimes als ulls em va dir:
- Que tinguis molta sort i a veure si ens podem tornar a trobar sans i bons quan s’acabi aquesta maldita guerra – tot donant-me també molts records i una abraçada pels meus pares.

Quan marxava, llegia i rellegia altra vegada aquell document. No em podia acabar el que a mi només m’haguessin donat cinc dies rebaixat de servei a la unitat.

Llavors se’m va acudir una idea sense pensar en les conseqüències greus que podia tenir... aquell 5 del document estava fet a llapis! El vaig convertir en un 8 i al davant hi vaig posar un 2 i així va ser com aquest document es va convertir en:

28 DIAS REBAJADO DE SERVICIO A SU DESTINO

I què vaig fer? Doncs anar-me’n a casa dels meus pares que llavors estaven collint el blat i l’ordi. No els vaig dir res de que havia falsificat el document, només els hi vaig dir que m’havien donat vint-i-vuit dies de permís.

Però a mi la processó m’anava per dins. Cada dia que passava feia mil pensaments per a veure com em presentaria davant el comandant PALACIOS i com podria escapar-me en vida d’aquell disbarat que havia fet.

La solució que vaig trobar em va donar bon resultat. Em vaig fer una mangala i el dia que em vaig incorporar al batalló al poble de Vilves - un poblet petit prop d’Artesa de Segre- em va acompanyar el meu pare amb la mula de casa. Pel camí li vaig explicar el disbarat que havia fet amb el document que m’havien donat a l’hospital i, quan ja arribàvem al poble, tots dos ens vam posar a plorar de la por que teníem pel que em pogués passar.

Quan vam arribar, just abans d’entrar al poble, al pare li vaig dir:
- No us moveu d’aquí que ja tornaré amb notícies... bones o dolentes!

Vaig anar a la busca del comandant amb la mangala i caminant tan coix com podia. De seguida vaig trobar companys de Penelles, Castellserà i d’altres pobles. Havien tingut la sort de sortir il.lesos d’aquell combat del 22 de maig de 1938. Tots es van interessar de com tenia la ferida i jo els vaig dir:
- Ja ho veieu... de moment vaig molt coix però els metges m’han dit que em curaré.

Els vaig preguntar on estava el comandant i m’hi van acompanyar. Quan pujava les escales ja se m’escapaven les llàgrimes i quan vaig arribar a la seva oficina tot coixejant d’allò més li vaig entregar el paper de l’hospital.

Va llegir el paper i molt serio em va dir:
- ¿Dónde has estado estos dias?

Llavors plorant a llàgrima viva li vaig contestar:
- Mi comandante, mi padre ya es mayor y no goza de muy buena salud. Ahora es la época de la siega y he ido a ayudarles.

El comandant em va dir:
- No llores más, coño. Si hubieras venido aquí como era tu obligación yo también te habría dado permiso para que hubieras ido a ayudar a tus padres.

També em va preguntar com estava la ferida. Li vaig dir que encara em feia bastant de mal però que els metges de l’hospital m’havien dit que amb massatges quedaria bé. Va fer-me un paper perquè em presentés a la companyia de recuperació i em va donar la mà d’acomiadament:
- ¡ Suerte muchacho y no te preocupes que todo irá bien: ganaremos la guerra!

Vaig sortir de l’oficina del comandant amb el cor aixamplat i el primer que vaig fer va ser anar tot coixejant amb la mangala allà on era el meu pare. El pobre encara tenia els ulls plorosos. Quan li vaig haver explicat tot, ens vam acomiadar amb una forta abraçada i ja va marxar cap a casa més tranquil.