divendres, 1 de maig del 2009

Capítol 8. Soldat una vegada més

Comença la meva segona etapa com a soldat, destinant-me a una companyia de recuperació.

Érem prop de 100 soldats, tots amb una tara o altra. N’hi havia de coixos, amb mal als braços, amb enfermetats de tota mena...

N’hi havia un de sord que era el barber de la companyia. Es deia Laureà Salvia, era del poble dels Alamús i tenia família a Penelles doncs eren cosins germans amb lo Salvador de Cal Fin. Fa 4 o 5 anys, el mateix Salvador em va dir que el Laureà va morir a l’edat dels 80 anys.

Aquesta vegada, fent el coix, no vàrem anar als tiros ja que aquesta companyia la van separar del Batalló. Als pocs dies d’arribar a Vilves ens varen portar a a la Fonda La Palma d'Artesa de Segre. Estàvem manats per un tinent valencià que li faltava un tros de braç (i la mà, és clar) que se li va endur una tros de metralla d’obús.

A Artesa hi vam ser un mes. La nostra feina consistia en treure brossa de les ribes on hi havia vinya... vaja, que fèiem la feina que sabíem fer millor, la de pagès! Aquí si que ens ho passàvem bé, collons!

Però com lo bo dura ben poc, ens van treure d’Artesa en tres camions fins molt a prop d’Isona, en un ermita que en deien La Posa. Aquí l’estada va ser molt diferent. A Artesa les feines eren molt senzilles i encara ens divertíem. A Isona, però, vam canviar lo xapo pel pic i la pala ja que ens dedicàvem a fer trinxeres i pistes noves. A més de ser un treball bastant pesat (ens feien arronsar tot el que podíem), les forces del maleït Franco cada dia ens cosien amb l’artilleria i alguna que altra ràfega de metralladora perquè ens trobàvem molt a prop de la primera línia de foc.

Molts dies a la tarda, ens escapàvem a prendre raïms a unes vinyes que es trobaven als plans a prop d’Isona. Els soldats facciosos ens veien collir-los i s’entretenien fotent-nos alguna que altra ràfega de metralladora... mal parits! I llavors a córrer cames ajudeu-me. Mai, però, van aconseguir cap baixa ja que crec que ho feien per fer-se un tip de riure a la nostra costa.

Mentre vam estar a Isona els fronts es van mantenir bastant quiets.

Quan va arribar l’octubre del 38, les coses cada dia es tornaven més lletges. Ja es començava a rumorejar que ben aviat les forces nacionals emprendrien l’ofensiva de Catalunya.

Aquell batalló disciplinari el van dissoldre, com la nostra companyia de recuperació. A mi, al sord dels Alamús i a altres companys ens van destinar a la 153 Brigada Mixta que es trobava a Ivars d’Urgell. Allí ens van distribuir ens diferents companyies. Al Laureà i a mi ens van mantenir junts.

D’Ivars ens van portar al poble dels Arcs. Uns vegada ja establerts al poble, al Laureà i jo ens van apuntar a reconeixements per coix jo i per sord ell.

El sanitari que ens va fer el catxeig era de Masnou i estava casat. Mira per on, la seva dona era de Penelles, de Cal Pedrer. Al dir-li que jo també era de Penelles es va quedar ben sorprès. Em va dir:
- La meva dona és de Penelles, i a tu no et recordo pas.

Jo li vaig contestar que jo tampoc l’havia reconegut quan vaig entrar al Botiquin , però que quan em va dir que estava casat a Cal Pedrer de Penelles va ser quan la seva fisonomia em va venir al cap. El recordava de la Festa Major.

Em va fer explicar-li quina era el mal que em feia anar coix. Jo li vaig comentar que m’havien ferit a la cuixa i que a l’Hospital de Caldes de Malavella m’havien donat l’alta sense estar encara ben curat i que des de llavors no caminava bé. Li vaig explicar també que al Batalló que estava abans, cada dos dies el sanitari em feia uns massatges a la cuixa.

Ell també va continuar fent-me el massatge, però amb la avantatge que a la vegada m’anava rebaixant el servei.

Xerràvem llargues estones de la guerra i de les seves estades a Penelles. Una vegada, al despedir-nos, em va dir:
- Bueno Josep, ens veiem en dos dies.

A la sortida s’esperava el meu bon amic Laureà que va i em deixa anar:
- Collons Josep, t’hi has estat molta estona aquí dins. Sempre estàs de sort, segur que aquest sanitari et buscarà algun “enxufe”. Ja veuràs ja ...

Tot seguit va entrar a la consulta. Jo, mentrestant, l’esperava a la sala d’espera. D’allí estant sentia els crits que feia el sanitari per fer-li entendre les preguntes que li deia a cau d’orella.

Quan va sortir de la visita li dic cridant a tot drap:
- Que t’ha dit el sanitari?
- Doncs com a tu, m’ha rebaixat el servei i que hi torni passat dos dies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada