divendres, 16 de gener de 2009

Capítol 6. La infermera de Cervera

Des del punt on era el metge, els ferits els treien amb mulos fins a una ereta que hi havia damunt de Vilanova de Meià. Allí hi havia una cabana molt petita que, seixanta-set anys després d’aquella guerra, avui encara es manté en peu.

Quan baixàvem amb els mulos – i dic baixàvem – cada animal portava dos ferits. Jo anava amb un noi del Castell del Remei que li deien el Gou del Castell i que l’havien ferit al genoll.

Vam arribar a l’ereta cap a les deu del matí i ja llavors hi havia una trentena de ferits. Al vespre érem més de dos-cents!

Com que les ferides no em feien gens de mal, vaig passar el dia entre plors i tristesa perquè d’aquells soldats que eren allí sense l’empar de ningú, en vaig veure morir cinc o sis a la meva vora, a més d’escoltar per boca de la majoria aquella frase que sempre es repetia al front:
- Mare, m’han mort!
- Mare, em moriré!

Així van passar les hores a l’ereta d’aquell fatídic 22 de Maig de 1938.

Entre les onze i les dotze de la nit d’aquest mateix dia van arribar les ambulàncies. Molts d’aquells soldats ja havien mort per falta d’assistència. Als ferits que havíem sobreviscut ens van dur a la masia Manel d’Artesa de Segre. Aquesta masia està situada a la sortida d’Artesa, a la carretera que va a Comiols, abans d’arribar al pont d’Alentorn.

Doncs bé, aquesta masia feia les funcions d’hospital. Allí em va visitar un metge (o practicant, no sé exactament què era) i el primer que em va preguntar va ser on tenia la ferida. Jo li vaig contestar que la tenia sota la cuixa però molt amunt. Llavors amb unes tisores em tallà els pantalons i els calçotets i ho va llançar tot, a la vegada que em digué que a l’hospital ja em donarien roba nova. Em va fer passar una agulla llarga i bastant dobla amb una gassa incorporada pel forat que em travessava la cuixa que, per cert ...em va fer veure les estrelles!

A la matinada del dia 23 de maig van arribar unes ambulàncies. Em van portar a la universitat de Cervera (foto encapçalament) que llavors feia, també, els serveis d’hospital.

Cap allà les onze del matí va venir una infermera molt jove a fer-me la tercera cura. Quan em va dir on tenia la ferida... em va caure el món a sobre! No puc descriure la vergonya que vaig passar pensant que li hauria d’ensenyar el lloc on estava. Ella no s’ho va pensar dues vegades i, en un tres i no res, tota la roba va anar enlaire!

A Cervera només hi vaig estar aquell 23 de maig de 1938 perquè a la matinada del dia 24 ens van portar en un tren-hospital fins a Girona. Aquí ho vaig passar bé de debò perquè cada dia em curaven i les ferides cada vegada tenien millor aspecte.

Al cap d’un mes, a mi i a altres nois ferits, ens van traslladar a Caldes de Malavella, a un hotel meravellós que es feia servir d’hospital. Per cert, tocant aquest hotel hi havia la fàbrica de Vichy Catalán.

Aquí també m’hi vaig estar un mes i em van tractar molt bé. L’única preocupació que tenia era que aviat em donarien l’alta i... al front un altre cop!

En aquest hospital vaig coincidir amb lo Cisquet del Victorià de Bellmunt d’Urgell. Al saber-ho vaig tenir una gran alegria perquè ell tenia catorze anys més i, per tant, tenia molta més experiència que jo en tots els temes de la vida.

Al segon o tercer dia d’arribar a Caldes estàvem sols a la meva habitació i a la conversa que teníem li vaig dir:
- Cisquet, estic preocupat perquè aviat em donaran l’alta i hauré de tornar al front.

I ell em digué:
- No et preocupis... et donaré un medicament molt barato; no et farà cap mal però no deixarà que se t’acabin de curar les ferides.

El remei consistia en que em posés un trocet de fulla de col a l’entrada i sortida de les ferides. Abans que vingués la infermera a curar-me havia d’anar al lavabo a treure’m aquells trocets de fulla perquè no els veiés. Si se n’adonava del que estava fent amb les ferides... ho podia passar molt malament... fins i tot em podien afusellar!

Però va arribar el dia que els metges van sospitar alguna cosa. Un matí, quan la infermera ja feia unes dues hores que m’havia curat, van venir quatre metges; em van tapar ulls i cara, em van agafar la cama i em van fer tota mena de proves. A l’acabat, em van destapar la cara i amb cara de pocs amics em van dir:
- Te damos el alta y al batallón ya acabarán de curarte. Ahora te vas a la oficina y te darán el parte para incorporarte.

Vaig anar a trobar el Cisquet i li vaig dir molt trist:
- Cisquet, ja m’han donat l’alta. Ara he d’anar a l’oficina i ja em donaran el document per incorporar-me altre cop al batalló.

El pobre Cisquet es va quedar tot parat i trist i em va dir:
- He fet tot el que he pogut per retardar uns dies la teva marxa al front però no ha pogut ser. Ves què hi farem!

1 comentari:

  1. Yo, la he comenzado a seguir. Me resulta interesante. Ahora Ud., no debería dejarla inacabada. Miquel

    ResponElimina