El 25 de març de l’any 1938 l’aguacil de l’Ajuntament de Penelles va anar a casa dels meus pares i els va donar l’ordre que a les quatre de la tarda m’havia de presentar a l’era de cal Ros, ordre que havia donat un comandant de l’exèrcit republicà.
Allí hi vàrem anar tres quintes: la del vint-i-set i la del vint-i-vuit, com a més grans i que tenien tretze o catorze anys més que nosaltres; i la quinta del quaranta-un, que teníem entre disset o divuit anys. Jo només en tenia disset ja que els divuit no els complia fins el 7 de novembre del 1920. Com érem tan joves ens van batejar amb el nom de LA QUINTA DEL BIBERÓ.
El meu pare va ser qui va venir a donar-me la notícia de què havia d’anar a la guerra.
Estava jugant a pilota a la plaça amb uns amics quan va arribar el pare. Em va caure el món a sobre! Vam marxar cap a casa i allí, entre plors i llàgrimes, em vaig canviar de roba i, acompanyat del pare i la mare, vaig marxar cap a l’era.
Ens hi van reunir tots els de les quintes del vint-i-set i vint-i-vuit, els grans, i els de la quinta del quaranta-un, “els biberons”. De la meva érem cinc i de les altres dues eren vuit o nou, no ho recordo exacte perquè també n’hi havia del Castell del Remei, un llogaret que pertany a Penelles. Aproximadament quan feia una hora que estàvem allà reunits, va arribar un camió que ja portava els nois de Castellserà, hi vam pujar i... cap a la guerra!
Encara avui, seixanta-set anys després, quan hi penso se’m posa la pell de gallina al veure els nostres pares i familiars plorant a llàgrima viva... i nosaltres també.
Fins ara us he explicat com va ser el primer dia com a soldat de la República. A partir d’aquí, comença per a mi un autèntic calvari que duraria ni més ni menys que set anys!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada