Capítol 5. La batalla del Badaülls

Última actualització: 28 de juliol de 2009

L’objectiu del nostre batalló era agafar aquesta posició feixista. Vam anar avançant sense fer ni mica de soroll i vam arribar fins a tres o quatre-cents metres dels feixistes... amagats darrere d’unes mates de boix. Quan vam ser allí el comandant ens van dir que no avancéssim ni un metre més perquè primer tiraria l’artilleria i, acte seguit, es faria l’assalt.

L’artilleria va començar a tirar... però tan malament que els obusos primer van caure a la nostra posició! Ens van fer més de cinquanta baixes. Jo vaig veure morir un noi que era de La Donzell, d’una casa que es deia cal París. El comandant cridava com un boig dient que allarguessin més els tiros de l’artilleria. Allò es va convertir en un infern!

Els feixistes també van començar a disparar... i entre el ressò de les muntanyes, canons, morters, metralladores i fusells, d’allí dins semblava que ningú en podia sortir en vida. Només senties crits esgarrifosos:

- Mare, m’han mort!

- Mare, m’han ferit!

Jo em vaig amagar sota una mata de boix i el primer que vaig fer quan em vaig ajeure va ser llançar les dues-centes cinquanta bales que portava darrere de la camisa... puc dir que vaig estar a la guerra i no vaig tirar ni un sol tir!

I allí, amarrat sota aquella mata, vaig caure ferit.

(Rúbies és actualment un poblet abandonat. El padrí contava que, mentre romania amagat al boix intentant resguardar-se de les bales, sempre tenia aquest llogarret com a referència.)

Vaig demanar auxili. Em van agafar dos nois valencians i em van ficar embolicat en una manta. Quan encara no havien caminat ni quatre metres, els van tirar una ràfaga de metralladora que va fer que la manta se’ls hi quedés als dits. Un d’aquells nois em va dir:

- Che, ves a tomballons a vore si així pots arribar al fons del barranc perquè allí no hi arriben els tiros... i si tens la sort de trobar algun camiller et podran portar al metge.

Vaig començar a donar voltes. Vaig passar per sobre d’un noi de Terrassa que l’havien mort prop d’allí on estava jo. Vaig continuar donant voltes i vaig aconseguir arribar al fons del barranc. I aquí és on podria dir que “em va ben tocar la Grossa!”.

Vaig trobar un noi de Castellserà de cal Mateu del Guixer, tretze anys més gran que jo, que estava amagat. Al veure com em baixava la sang d’aquella manera fins els peus em va preguntar:
- Què t’ha passat, Torrades?
- M’han ferit Mateu... i ara no puc caminar. He hagut de baixar des de dalt fins aquí baix a tomballons! - vaig contestar.
- No t’espantis que jo per aquest barranc et portaré fins el metge.

Em va carregar a les seva espatlla fins que vam trobar dos camillers. Em van posar a la camilla i em dugueren fins el metge. Al veure’m d’aquella manera em va dir que si hagués tardat 10 minuts més en arribar hauria mort dessagnat.

Per veure on estava ferit em va treure els pantalons i els calçotets. Tenia dos trets: un em travessava des de sota el penis tota la cuixa – vaig estar de sort perquè no em va tocar l’os – i l’altra bala, abans que em toqués a mi, devia haver tocat a una pedra perquè estava doblegada de la punta. Aquesta va anar a parar a la cuixa, a uns dos centímetres d’on m’havia travessat l’altra, i em va quedar dins fins que me la van treure a l’hospital de Girona.

A partir d’ara, ja puc dir que per a mi la guerra s’havia acabat.