Capítol 4. Cap al front

El 21 de maig de 1938 vam marxar cap a Vilanova de Meià i d’allí, al desastre de la gran guerra.

Hi vam arribar de nit amb camions. A mesura que anàvem baixant ens feien posar en fila d’un en un i quan vam ser a la sortida del poble ja no ens deixaven parlar. Mentre, ens anaven donant dues bombes de mà a cada membre del Batalló. Jo me les vaig posar a les butxaques dels pantalons perquè en tot el temps que vàrem estar a La Donzell no ens van donar ni roba ni corretges (vam haver d’anar al combat amb la roba de casa). A mi, aquelles bombes em feien molta por perquè, és clar, no sabia com es manipulaven.

Mentre fèiem la marxa cap al front, en direcció a Rúbies, al davant hi anava el Benet Areny, i com que ell tenia tretze anys més que jo, el vaig agarrar pel braç i li vaig dir amb veu molt baixa:

- Benet, aquestes bombes que ens han donat em fan molta por perquè jo no sé com es manipulen.

I ell, a cau d’orella, em va dir que les llancés, que ell ja ho havia fet.

Vam caminar quasi tota la nit. De tant en tant ens feien descansar, però no podíem parlar i, si de cas ho fèiem, havia de ser molt fluixet perquè ja estàvem a primera línia.

Quan es feia de dia d’aquell cèlebre 22 de Maig de 1938 va començar el pitjor...

Vam arribar a dalt del Montsec, a uns quatre o cinc quilòmetres de Rúbies aproximadament. Al peu d’una paret de pedra d’un corral d’una casa llavors deshabitada, perquè allò ja era la primera línia del combat, el comandant que manava el Batalló ens va dir:

- Muchachos, ahora vamos al combate. Tened en cuenta una cosa muy importante: el oficial o soldado que retroceda un paso será fusilado.

Acabades de dir aquestes paraules ja va ordenar l’atac ... allà a la serra anomenada Els Badaülls, on hi havia atrinxerades les tropes feixistes seguidores del general Franco.