Capítol 10. D’hospital en hospital

El Coronel em va fer quatre preguntes sobre el dia en què ens van ferir i dels hospitals en què havíem estat. Poca cosa. Al meu company ja no li va preguntar res.

Ens va firmar la proposta i ens digué:
- Antes de cinco dias os teneis que presentar al Tribunal Militar de Manresa.

Dit i fet.

Amb les propostes aprovades per inútils i contents com unes pasqües ens n’anem cap a Bellpuig a agafar el tren.

Ja direcció a Manresa ens ho vam repensar. Saps què? Millor passar per Barcelona a visitar la casa de les meves ties que vivien al carrer Creu dels Molers del Poble Sec (encara avui, 67 anys després, hi viu un cosí germà meu amb la seva dona). Aquells dies a Barcelona ens ho vam passar d’allò més bé. Potser serà el preludi del que havia de venir després?

Al quart dia vam agafar el tren cap a Manresa. L’adreça del Tribunal Militar ja la teníem del Coronel de Barbens, de manera que arribats a l’estació hi vam anar directe. Al Tribunal hi havia 5 soldats davant nostre. Jo li vaig oferir al meu amic d’entrar-hi primer, però ell, tant si com no, volia que jo fos el primer de fer la visita.

Vaig entrar ben decidit coixejant i recolzant-me amb la mangala tant com podia. Els meus pensaments, però, estaven en un altre lloc: Josep, has entrat per la porta... però aquests et faran baixar per la finestra!

El tribunal estava format per 1 Coronel, 2 Tinents Coronels, 2 Comandants i 1 Capità. Tots eren metges. El Capità em va demanar els papers i va començar a llegir-los. Tant bon punt va haver acabat es va posar a escriure a màquina sobre un paper que posteriorment va firmar. Aleshores em digué:
- Muchacho, con este documento te presentaras al Hospital de Evacuación de Manresa. Debes entregarselo al director.

Quan vaig sortir de l’habitació el meu company ja m’esperava neguitós per veure que tal havia anat la visita. Jo vaig preferir no dir-li fins que ell no en sortís per tal de no crear-li més neguit del que ja tenia.

Pocs minuts després ell també va sortir del reconeixement. I cridant ben fort li vaig preguntar com havia anat –pensant que l’haurien donat per inútil i que, per tant, la guerra per ell ja s’havia acabat-.

Doncs no.

A ell també li va donar un paper com el meu però amb una altra destinació diferent a la meva. Així que ens vam separar. Ell a un hospital i jo a un altre. Tots dos, però, a Manresa.

A l’hospital hi vaig ser-hi ingressat durant 8 dies. Hi estava a cos de rei. Al tercer dia de la meva estada me’n vaig anar a veure al Laureà, que també hi estava la mar de bé, per anar a donar un tomet per Manresa. Ens ho passàvem bé junts, de manera que vam quedar que si hi hagués alguna novetat ens ho faríem saber ben ràpid.

Al dia següent, a les 11 del matí, va venir un sanitari a la meva habitació i em va preguntar si jo era en Josep Torrades. Jo li vaig dir que si i em va fer acompanyar-lo cagant llets. Vaig agafar la mangala i vaig seguir el sanitari com vaig poder.

Em va portar fins a una habitació plena d’aparatos que mai havia vist. El metge responsable d’aquell departament recordo que es dia Dr. Torres i era de Lleida. El doctor em va fer treure els pantalons i em vaig seure sobre una tauleta de fusta. Em va lligar amb quatre corretges. Tot seguit va posar un aparato sobre la cuixa de les ferides i des d’un altre aparato apretava uns botons.

Al principi quan apretava els primers botons no em feia mal.

Però els que va apretar a continuació... Em van fer veure les estrelles! Era com si m'estessin clavant ganivets!

Quan es va haver acabat la sessió de corrents elèctriques, el metge em va desfer les corretges.

Vaig fotre un bot de la taula i em vaig encarar al metge per dir-li:
- Doctor, ja em pot donar l’alta que jo en aquesta taula no hi pujo ni que m’afussellin!

El metge va fer mitja rialla:
- Estigues tranquil que ja no tornaràs a pujar més a la taula. D’aquí un parell o tres de dies et faré un paper amb el qual hauràs de tornar al tribunal.